LO LLIT D’ESPINES
JACINT VERDAGUER
In lectulo meo per
noctes quæsivi quem diliget
anima mea; quæsivi illum, et
non inveni
En mon llit de flors
mon llavi l’estima;
no l’estima, no,
que sols ho somia.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriré.
Lo cerquen mos braços,
mon gemec lo crida;
«L’Aimador, on sou,
manadet de mirra?
Digau-m’ho, si us plau,
si voleu que vinga.
No té son mon ull
quan lo braç no us lliga,
quan Vós ne fugiu
ja és lluny l’alegria.
Sortiré a cercar-vos
com cerva ferida
que cerca la font,
la font d’aigua viva.»
Ja troba els armats
que vetllen la vila:
«Me l’heu vist, o no,
l’Amor de ma vida?»
M’han pres lo mantell,
lo mantell de viuda,
i ab ses mans cruels
m’han esmortuïda;
mes, ai!, de sos cops
ja no me’n sentia,
que em lleva el dolor
més suau ferida.
Un xic més enllà,
gemegar oïa.
Lo veig en la Creu
on cridant-me expira,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines.
Gemegor que fa,
jo prou l’entenia.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriré.
Quan lo veig morir,
lo meu cor sospira;
m’abraço a la Creu
com un cep de vinya.
«Jesús, ja no em plau
lo llit que em plaïa:
vos l’he fet de flors
i el voleu d’espines;
si al vostre em voleu,
també hi dormiria,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines,
i una llança al cor
que em lleve la vida.»
No hay comentarios:
Publicar un comentario