ESCENA III
Elsinore: la casa de Poloni.
Entren Laertes
i la seva germana, Ofèlia.
Laertes
Ja tinc tot l’equipatge a bord. Adéu.
Germana, quants els vents siguin propicis
i salpi algun vaixell, no te m’adormis:
envia’m noves teves.
Ofèlia
És que en dubtes?
Laertes
Pel que fa a Hamlet i als favors que et concedeix,
pren-t’ho com una rauxa, com un caprici de la sang,
com una violeta al seu millor momento
primaveral, precoç i efímera,
dolça i evanescent com el perfum
i el passatemps d’un sol instant. Res més.
Ofèlia
Res més que això?
Laertes
La natura, quan creix, no afecta pas només
els músculs i el volum; quan el temple es fa gran
també s’eixamplen els serveis interns
de l’ànima i la ment. Ara potser t’estima,
i cap taca ni engany no li malmeten
la virtut del desig; però, pensant
en el seu rang, tingues present que el seu desig
no li pertany a ell, perquè és vasall
de la seva naixença, i no pot pas,
com les persones sense rang, triar al seu gust;
la seva tria afectarà completament
tant la salud com la fortuna de l’Estat.
La seva tria, doncs, s’ha de sotmetre
a la veu i al consenso del cos polític,
del qual ell és el cap. I si et diu que t’estima,
al teu seny li convé de creare-ho fins al punt
que ell pugui convertir les paraules en fets
actuant com a príncep; i només ho farà
si té el consentiment de Dinamarca.
Sospesa, doncs, el risc en què poses l’honor,
si amb orelles incautes li escoltes la cançó,
si perds el cor, si obres el teu tresor més cast
a la seva insistència incontrolada.
Mira’t-hi, Ofèlia, mira’t-hi, estimada germana:
no et posis al devant dels sentiments,
sinó lluny de l’abast i els perills del desig.
La donzella més cauta és massa pròdiga,
si revela a la lluna el seus encants.
Ni la virtut mateixa no s’escapa
dels cops de la calúmnia; massa soviet els cucs
roseguen els capolls primaverals
abans que s’obrin les poncelles.
I en la humanitat de la rosada matinal,
els perills del contagi són molt més imminents.
Sigues prudente: la por és la millor seguretat.
La joventut s’encén fins i tot sense estímul.
Ofèlia
Guardaré la substància de la teva Llico
com un bon sentinella del meu cor.
Però, germà estimat, no siguis
com aquells capellans mancats de gràcia
que ensenyen el camí del cel, rost i espinós,
mentre que ells, llibertins desenfrenats,
trepitgen la sendera florida dels plaers
sense fer cas de la seva doctrina.
Este fragmento cumple con los principios de Cooperación, pero no cumple con los principios de Cortesía.
Laertes trata de ingenua a Ofélia. No hay equilibrio de la relación ni hay brevedad. Laertes humilla a su hermana Ofélia, para que no vaya con Hamlet.
Si Laertes conociera bien a Hamlet, no pensaria que es el típico príncipe.
No hay comentarios:
Publicar un comentario